Vivim immersos en societats que ens deshumanitzen, que ens mantenen alienats i desconnectats de la nostra naturalesa, desconnectats dels nostres veritables ritmes, dels nostres cossos, de les nostres necessitats, dels nostre instint, de la nostra pròpia màgia. Estem acostumats a funcionar dintre d’un mecanisme social que resulta explotador i violent, un sistema que ens danya i que ens responsabilitza del patiment que ell mateix genera.
Un món on impera la superficialitat, la rapidesa, les falses aparences, les relacions i els vincles fugaços, poc consistents i on les exigències sobre el que s’espera de nosaltres cada cop són més altes. Tot això fa que sigui habitual i, per desgràcia, cada cop més comú, sentir-nos sols, incompresos, fora de lloc, no vàlid, tristos, ansiosos, etc.